El suplici andalús

El Déu Eolo va ser el dominador de la tarda a la platja de La Mar Rabiosa de San Juan de los Terreros. Preciós nom per un lloc castigat pel vent que provocà onades mètriques a aquelles aigües mediterrànies.

Durant la disputa de les diferents proves corresponents a les diferents categories, amb tranquil·litat i concentració vam anar col·locant el nostre material al nostre corresponent lloc de boxes. Un cop arreglat, ens dirigírem concentrats cap a la rabiosa platja. Després de passar el control dels jutges ens situem davant del trencat de les ones en fila i preparats per que sonés la senyal de la sortida. Mirant endavant, veiem com la primera boia estava gairebé tombada sobre la superfície marina esperant que arribéssim a ella per primera vegada.

Amb els nervis propis de la ocasió, esperem l’arribada de les 17:40, hora justa en la que el jutge farà sonar la botzina i... esprintada per agafar les millors posicions. Freqüència absoluta en la braçada i més amb aquell infernal onatge. Miro endavant i em puc contar només quatre persones davant meu, aquest cop sí que he aconseguit fer una bona sortida i nedant tranquil però continu arribo en aquella situació a la boia. La tornada serà diferent i aquell mar em desplaça una mica de la trajectòria ideal passant-me uns quants rivals. Arribo a la platja prou bé, dono la volta i torno a entrar. Vaig prou bé i la segona volta la faig millor degut a que la tornada procuro no desviar-me del destí correcte final.

Sortint de l'aigua després d'un excel·lent inici de competició.


Surto de l’aigua i penjant-me el pitral, traient-me les ulleres i el casquet arribo a boxes. Avui em poso les sabatilles a boxes perquè estic al costat de la sortida, corro vint metres i ja em diuen que pugi a la bici. Vaig molt bé fins aquí, però a partir d’aquí tot canvia.

Un cop a dalt de la bici, començo a marcar un ritme que em fos el més adient possible però no era prou per fer front a aquelles bèsties ciclistes amb les que m’havia de batre. No sé si ells eren bèsties o jo un cadellet a les seves urpes. Crec més aviat que es tractava del segon. Dins del circuit, aconsegueixo que Ernest no em pugui passar fins la segona volta (de quatre). Fins aquell moment li havia tret només un minut de l’aigua que l’havia pogut mantenir una volta. A partir d’aquí, a les altres tres em ficaria una diferència de vuit minuts (per tant gairebé dos i mig per volta). Crec que la meva força es va anar exhaurint poc a poc com una espelma quan la cera s’esvaeix. Els grups em passaven a una diferència insalvable per poder-me enganxar a cap d’ells fent d’aquell circuit un infern i aquell vent, curiosament, les seves brases. Amb més pena que glòria, arribo a boxes i faig una transició prou decent i encara amb l’esperança de retallar una mica el temps perdut.

Aquest era el tortuós circuit ciclista amb un vent malèvol.


Baixo de la bici i corro bé fins al meu box. Deixo bici i casc, em calço les sabatilles sense mitjons aquest cop i m’enfronto a la descomunal pujada que teníem per sortir del box. La baixo i em llenço al circuit, quan entro ràpidament m’adono del meu bloqueig muscular i desitjo que passi el més ràpid possible. Em creuo amb l’Ernest i el veig fóra del meu abast, però he d’avançar posicions com sigui, veig al Carles amb el que tampoc no em vaig poder enganxar al segment de ciclisme. Veig que els dos van bé però jo sé que soc capaç de córrer, i molt; però a la segona volta, malgrat haver-me begut tot el material i pres tota la glucosa disponible, les rampes em baten i m’obliguen a aturar-me i fer estiraments. Rampes d’agonistes i antagonistes alhora. Impossible de superar. El Carles m’ha agafat més distància si cap, i més a la tercera volta si cap. Ja no podré agafar-lo però a la quarta volta, la Marisol m’acompanya i m’anima molt fent que pugui mantenir el ritme que portava fins aquell moment. Potser sense aquells ànims i amb la batalla perduda, qui sap si m’hagués deixat caure a peus de l’infern de La Mar Rabiosa.

Exprimint les darreres energies que em quedaven.


Per fi s’acaba el suplici andalús. Per una banda m’alegro de creuar l’arribada, però per l’altra m’entristeix perque he gaudit molt d’aquest esport. Un esport com cap altre. Val la pena qualsevol sacrifici que puguem fer per moments tant intensos com aquests.

2 comentarios:

Pedro dijo...

Amigo Sergi,

tu crónica me deja sin palabras, algunas veces el cuerpo humano tiene sus límites, pero cuando uno se ve en perfecto estado de forma y aún así no va como quisiera el efecto 'mente' tiene mucho que decir. Yo, quizás no sea la persona más adecuada para dar consejos, pero si hay algo que me ha enseñado este mundillo además de mi relación con todos los miembros del club (sin excluir a nadie, ni siquiera a Gerard) es que cada carrera es un mundo, cada rival uno más en el camino y por supuesto cada momento único.
Con todo este rollo solo pretendo decirte que en nuestras carreras intento dar lo máximo de mí, sin sufrir demasiado por quien llevo delante o quien viene pisando los talones. Eso me hunde demasiado y por lo menos a mí me hace perder la concentración en lo que de verdad me importa, que no es otra cosa que acabar contentpo conmigo mismo.

Amigo mío, piensa que estar en esta carrera no ha sido fácil para ninguno de vosotros y además acabaste como el 'campeón' que eres. Recibe con esto un abrazo y todo mi apoyo.

Un saludo y nos vemos en los entrenos como de costumbre.

Sergi dijo...

Amigo Pedro. Simplemente son las sensaciones de mi carrera y con ello no quiero dar a entender en ningún momento desilusión. Me lo pasé como un enano y repetiría con los ojos cerrados.
Es una experiencia inolvidable. En triatlón es un deporte de sufrimiento físico y psíquico -y por suerte cada uno podemos graduar nuestro nivel del mismo-, aunque las alegrías que nos ofrece hace que valga la pena frente a todo esto.
Estoy feliz por lo realizado. En el momento que ya no lo esté, dejaré de hacerlo.
Un saludo bien grande a tí también, como a Maite y a Gerard.