CHALLENGE CALELLA

Calella 3 d'Octubre 2010. 3,8 km swim, 180km bike, 42,2 km run

Doncs sí , ja està fet. I crec que vaig trigar menys en fer-ho que en escriure la crònica. Ja he fet un triatló de llarga distància, ara diuen que sóc un Ironman.

Natació

Dia genial per fer aquesta part de la prova. Un mar molt tranquil,

bona temperatura. Sortim en grups d'edat cada 10 minuts. Agafo un ritme tranquil des de l'inici i no el deixo fins al final. Era una sola volta de 38oomts. Tot i que és la part que menys m'agrada del triatló crec que va ser la que més vaig gaudir. Molt tranquil tota l'estona i fent millor temps del que esperava. Fins i tot em va fer gràcia trobar-me un grup de meduses . Arribada a la platja, saludo al millors fans del món, Marc, Roger i Raquel, un parell de fotos i a per la bici.

Bici

Circuit de tres voltes, les dues primeres Calella-Masnou, i la última Calella-Mataró.

Tots els que en sabem de triatló diuen que aquesta és la part important de la llarga distància. Com facis la bici, marcarà la prova.

Com el meu objectiu és acabar la challenge, em toca fer cas del mister, el gran Ivan, i haig de fer una bici amb molt de cap. No pots cremar-te a la bici si vols acabr la marató sense arrasrar-te.I així ho vaig fer, potser fins i tot amb massa cap. Em trobo al Tusi a l'ultima volta que m'ho recorda," sobretot dosifica Joan, que encara queda molt".

A l'arribada a la T2, el primer moment emocionant de la cursa. Els 180km, ja es comencen a notar a les cames, i és una gran alegria veure i escoltar els crits d'ànim del meu reduït club de fans, que ara ja ha crescut i s'ha incorporat ma germana Angie.

Baixo de la bici i vaig a deixar-la amb les primeres llàgrimes als ulls.

Cursa a peu

Aqui ja s'han acabat les estrategies i les tàctiques. Ara ja no val pensar en ritmes de cursa, en reservar molt o poc. En algun moment hi penses, però arriba un instant de la marató que només et serveixen dues coses: el teu cap ( qui t'havia de dir que es corre amb el cap), i el club de fans. A la marató el club ha crescut. La primera volta la faig a bon ritme gràcies al "guada", Rubén. M'el trobo al passeig cap a Pineda i comença a dir-me que la gent està seguint la prova i envient missatges d'ànim, i que ell em veu molt bé. Quin crack el "Guada".

La segona ja em trobo al gran Rafa. Com sempre que el tinc el costat no calla ni un segon quan paso, jo me l'escolto i així no penso en el que em queda. Crec que va petir més en el Challenge animant-nos al Tusi i a mi que a Lanzarote fent l'Ironman.

La tercera dues coses, saber que el Tusi ja ha arribat em dona

un plus de força , i un kilòmetre de companyia amb el Marc, el Roger i la Raquel fan la resta. Ja només queda la última.

A la cuarta ja no pots parar, has d'acabar epr tots els que han cregut que podies fer-ho. Per l'Ivan que sempre t'ho deia. Pels companys que t'han estant animant, els que han vingut i els que no han pogut. Però sobretot per la família que és la que ha hagut de carregar-se aquesta bojeria esportiva. Pel Roger que no ha protestat en tot al dia mentre el seu pare corria; per l'Arnau, que no ha pogut venir però li encanta veurem sortir a entrenar; pel Marc, la seva il-lusió per tenir un pare Ironman és la que m'ha portat aqui (gràcies Marc); i sobretot a la Raquel, perque sense tu no hi ha Ironman, no hi ha esport i no hi ha res, no t'ho podré pagar mai.

Joan FINISHER amb Roger i Marc

Tusi , Joan i Rafa